Antecedents
L’any 1953 el SCAL de Montpeller inicià les seves exploracions al “avenc du Marboré”. Al 1957 l’acoloreixen i diuen que les seves aigües surten a més de mil m de desnivell per la font Garcés. Però a l’any 1988 aquesta coloració dona negatiu.
Aquesta cova fou trobada i explorada espeleologicament l’any 1963 per membres del Grup d’Espeleologia de Badalona durant la campanya OPERACIÓN ALTO CINCA desenvolupada al massís del Monte Perdido, aixequen un planell esquemàtic de la cova
L’any 1965 un equip multidisciplinari del Centro de Estudios Hidrogeográficos del Instituto de Hidrolología de Madrid realitza un estudi càrstic del massís. Participà Alexandre Carreras Costa del GEB. Aixequen una nova topografia i prenen diferents dades físiques.
Membres de la SIS del C.E. de Terrassa l’any 1977 elaboren una topografia i una fitxa de la cova.
Sinònims (Cueva de …, Cueva del …, Garsés)
CRÒNICA DE L’EXPLORACIÓ DEL SIFÓ
Teníem en projecte l’exploració del sifó existent a la Cueva Garcés.
Feia gairebé un any que en parlàvem, no era fàcil. Havíem d’obtenir autorització del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido.
Una vegada vam rebre l’autorització, amb unes dates molt ajustades, tant sols restava anar-hi.
La climatologia ens anava en contra, el règim de pluges caigudes en els últims dies i el desglaç precipitat per les altes temperatures sobtades, pronosticaven que, a més de trobar-nos el sifó en plena activitat, el trajecte fins a aquests paratges del Monte Perdido resultaria d’allò més dur i incert.
DISSABTE DIA 22 DE JUNY DE 2013.
L’APROXIMACIÓ.
Doncs, així vam començar l’aproximació: a les set del matí, ens vam trobar a l’aparcament de “la Pradera” amb els agents del Parc Nacionall que ens havien de dur fins al final de la pista de “Arazas” amb el material que portàvem. Va ser un passeig de, gairebé, quaranta-cinc minuts, tot passant per un bosc tancat, amb una fageda impressionant.
A partir de llavors, petates a l’esquena i camina que caminaràs, tot gaudint de les Gradas de Soaso amb els seus salts d’aigua. El pic del Monte Perdido que se’ns dibuixava davant nostre i acompanyant-nos, com si d’actors convidats ens tractessin, marmotes i isards que se’ns anaven apareixent per tot el camí.
La frescor del matí ens va dur fins el salt d’aigua anomenat Cola de Caballo on ens vam aturar per gaudir d’aquesta meravella de la natura. Tot seguit ens vam enfilar pel GR-11 salvant las Clavijas de Soaso, fins arribar just a sobre del salt d’aigua on pensàvem que es trobava la cavitat.
Va estar una caminada d’una hora i mitja, els petates amb el material de busseig pesaven i feien de mal portar, però ja estàvem a la boca de la Cueva Garcés.
Després d’entrar a la cavitat i localitzar el sifó, vam sortir per preparar el material de capbussament i col·locar-me el neoprè.
EL SIFÓ I LA IMMERSIÓ
El corrent era fort: mentre m’anava equipant, ja a l’aigua, vaig poder comprovar que estava molt freda, estava a quatre graus.
El material que duia era un arnés per anar en configuració lateral i dues ampolles de sis litres carregades a tres-centes atmosferes.
Just entrar a l’aigua vaig tenir una molt bona impressió de la galeria que s’obria davant meu.
L’amplada era considerable, gairebé cinc metres, però a mesura que anava baixant i avançant, esdevenia més ampla, gairebé més de vuit m en la seva part final. En la seva part inicial no hi havia sediment, era un tub net, erosionat amb arestes i erosions en parets, sostre i terra. Era clar que l’aigua hi circulava amb força i pressió. La galeria baixava progressivament fins arribar a una fondària màxima de dotze m, allà és on agafava la màxima amplada. Al final de la galeria, en la part central i dreta hi havia molt de sediment, la pedra de parets i sostre estava molt dissolta, formant algunes gateres que no donaven continuïtat. Vaig comprovar que en aquest punt no hi havia corrent, així doncs vaig anar a buscar aquest, el que m’havia acompanyat fins allà baix, el corrent, un corrent fort que anava en sentit contrari a la direcció que jo portava.
De seguida vaig veure que a la part esquerra s’estrenyia la galeria i a més, em venia un corrent fortíssim. La galeria s’enfilava cap dalt. A l’entrar a la galeria, vaig començar a sentir una remor molt forta i de seguida vaig començar a veure moltes bombolletes d’aire ballant per l’aigua. M’estava costant molt seguir pujant per aquesta galeria, vaig comprovar el profundimetre i me’n vaig adonar que estava a tres metres de fondària, el corrent no em deixava pujar…vaig omplir l’arnés d’aire i tot agafant-me per les arestes que sortien pel terra i parets, vaig progressar per aquest fort corrent.
Vaig poder treure el cap, però no vaig poder veure on havia sortit, l’espai era molt reduït i el cabdal d’aigua que en venia al damunt era molt gran i venia amb molta força, col·lapsant totalment l’espai aeri que tenia per sobre.
Haviem passat el sifó!
La propera vegada haurà de ser en època d’estiatge, i que sense tant de cabdal, poguem sortir i continuar amb l’exploració d’aquesta cavitat.
La immersió va durar gairebé trenta-cinc minuts, amb l’aigua a quatre graus, el neoprè humit no era l’únic que em posava el límit de permanència dins l’aigua, també, un dels reguladors començava a formar cristalls de gel que m’anava trobant a la boca al respirar.
El sifó Sílvia Coll, ha quedat instal·lat, topografiat i batejat, hem complert l’objectiu, davant les condicions en que contàvem trobar-nos el sifó, ni la previsió més optimista pronosticava aquest resultat.
LA TORNADA
Era la una del migdia i ens posàvem de camí, ja tant sols ens quedava acabar de gaudir del paratge, i camina que caminaràs, en tres hores i mitja arribàvem a la “Pradera”, on teníem el cotxe i on ens esperava un àpat senzill però molt desitjat.
L’EQUIP
Aquesta vegada l’equip el vam formar:
En Josep Lluís Moldes; en José M. Sánchez; el meu fill Jordi Yherla Coll, i jo mateix.
Ens desfem en agraïments als membres del Parc Nacional per la seva col·laboració i informació, així com també al nostre president Brauli Torres per les gestions que ha dut a terme per poder realitzar aquesta exploració.
JORDI YHERLA
G.E.B Grup d’espeleologia de Badalona.
Juliol 2013