I després del curset, a pensar en la pre-campanya d’Escuain. El temps passa volant i els nervis i les ganes de tornar al massís d’Escuain fa que li faltin hores al dia per preparar tot per divendres.
El dijous abans de marxar, estaven fent les últimes compres de material tècnic i de menjar per aquests dies, que passarien perduts a la muntanya i després d’una dura marató entre botigues i bosses, a l’arribar a casa encara faltava lo més dur, preparar la motxilla. Massa coses, poc espai.
El divendres, em vaig aixecar pensant que aquella nit ja dormiria al refugi de pescadors, al costat d’Escalona, ainss quins nervis, quines ganes de sortir ja!!!. Després de la feina, i de carregar el cotxe, ja era el moment de sortir!!, tots feliços i amb ganes que passar un cap de setmana genial, envoltats de la màgia d’Escuain.
Després de quatre hores conduint i de parlar amb l’altre grup, ens van trobar a Ainsa, no us podeu imaginar l’emoció que trobar-nos tots amb la mateixa samarreta.
Ens van dividir en dos grups, l’equip d’en Brauli i l’equip del Moldes.
Jo estava a l’equip del Brauli, així que aquí va la nostra crònica:
El dissabte 22 de juny de bon mati, anem a buscar als companys que ens acompanyaran, esmorzem a Escalona i sortim amb els cotxes de camí a Cuello Viceto. Preparem les motxilles, tot lo necessari ben compactat, per poder-la tancar i a l’esquena, comença la pujada. En el meu cas, va ser molt dura!!!, la pujada era força pronunciada, i portàvem molt pes a l’esquena. A l’hora de dinar vam arribar al refugi de la Foratata, vam netejar i condicionar el refugi, deixant el material que no necessitaven per visitar la cavitat. Després van fer un bon apat i a preparar tot el material per entrar al C-13. Son aquests moments en els que els nervis i l’emoció ballen pel teu cos, i només pensem en començar ja a baixar!!!. Un cop tot enllestit tanquem el refugi i cap a la boca del C-13. De camí ens trobem el pas de la Foratata entre parets i després de passar per plaques de neu i una petita grimpada, vam arribar a l’entrada de la cavitat.
El C-13 és una grallera, només arribar a l’entrada escoltaven el soroll de les gralles, quins nervis, quines ganes d’entrar. En Brauli va començar instal·lant el primer pou, darrera l’Àngel, en Xavi, en Dani, en Jesus, en Josep i jo els últims, tancant el grup. Només baixar el primer pou, ens vam trobar tota una capa de guano de gralla, que cobria tot el terra.
El guano i l’aigua ens acompanyen durant els tres primers pous i a la base del tercer, el guano desapareix, però continua l’aigua. Continuem per la cavitat i trobem alguna instal·lació molt precaria i fem una parada per millorar-la, en aquest punt, Dani i Xavi, decideixen sortir de la cavitat. Continuem progressant, fins que arribem a la capçalera del pou de 90 metres, en aquest punt, parem a fer el sopar, fem una parada per agafar forces. Aquí ens separem en Brauli i l’Àngel continuen buscant una via alternativa per no baixar el pou de 90 directe i en Jesus, en Josep i jo comencem la pujada.
Abans d’arribar a la base del tercer pou, en trobem una corda que pujada, i comencem a pujar, per intentar evitar els dos pous següents amb guano i aigua. Després de dos pous de pujada ens trobem amb la connexió amb la via principal, agafem la corda i ens quedem a la corda a la mà, desconcertats, busquem una altre connexió, després d’uns 30 minuts, i amb el cansament de tot el dia decidim tornar enrere i anar per la via principal. De baixada escoltem veus, són l’Àngel i en Brauli de pujada. Ens trobem a la base del tercer pou tots 5 i comencem la pujada per la via principal. Sobre les 4:30 de la matinada arribem al refugi, a descansar que demà serà un altre dia.
Al dia següent, el diumenge, sobre les onze estem desperts i comencem a esmorzar, avui toca recollir la corda del pou d’entrada del C-13 i anar a fer inventari del material. Avui sense pes, caminar pel massís és molt mes còmode, encara i així amb l’esgotament del dia anterior, va ser dur. Després de fer l’inventari del material, tornem al refugi, on recollim tot i preparem les motxilles per la tornada.
El camí de tornada al cotxe es fa llarg i molt dur, però les ganes de menjar a taula, una dutxa ben calenta, i un llit confortable, fa que treien les forces suficients per arribar-hi. Després de tot l’esforç a l’Amiana ens sentim com a casa, ens van preparar un bon sopar i van dutxar-nos i dormir per recuperar forces.
Dilluns de tornada a casa, amb la il·lusió de tornar en un parell de setmanes.