Cova de Montglòs
La Cellera de Ter (La Selva)
Coordenades: X = 464981 Y = 4647777 Z = 355
Recorregut: 15 m
Sinònims: Balma de Montglòs / Balma Gran de Montglòs
Entorn geogràfic i geològic
Ens trobem a les muntanyes de les Guilleries situades immediatament al sud del riu Ter en el tram comprés entre la presa de Susqueda i l’embassament del Pasteral. Es caracteritza per una orografia complicada, amb forts pendents, amb esqueis i amb torrents de grans desnivells. Entre aquests destaca el sot de Montglòs, que té la seva capçalera prop del cim de Sant Gregori – un dels més alts de les Guilleries – i desguassa al Ter després de salvar 800 m de desnivell en un recorregut relativament curt. Si al pendent dels vessants afegim una vegetació exuberant, sovint impenetrable, ens trobem a un indret poc acollidor, feréstec, difícil de transitar a poc que ens apartem dels pocs camins que hi ha per la zona, molts d’ells ja perduts o difícils de seguir.
Pel que fa a la geologia, ens trobem amb roques molt antigues, del Paleozoic. A la part baixa, a l’entorn del Ter, trobem ortognesis del Cambrià. Per sobre d’ells materials de l’Ordovícià fortament afectats pel metamorfisme. Abunden els micasquists i quarsites, però també hi ha nivells de marbres, cosa que permet l’existència de cavitats d’origen càrstic. La més coneguda d’elles és la cova del Pasteral, de 290 m de recorregut.
Situació
La cavitat es troba al vessant oriental de la serra de l’Illa, prop de la llera d’un torrent secundari situat a llevant del sot de Montglòs. Al peu d’una franja rocallosa molt vertical i a uns 180 m de desnivell per sobre del curs del Ter. Just per sota de la cavitat hi ha la boca d’un dels túnels (cec) del canal Vell o d’en Fària, del que més endavant tractarem.
Per arribar-hi, la ruta més normal seria partint de la carretera que remuntant el Ter porta a la presa de Susqueda. De la carretera surt el pont anomenat de la Casanova, que és l’únic pas per on podríem creuar el Ter. El problema és que aquest pont es troba tancat i barrat. De fet, forma part de les infraestructures del complex hidroelèctric dels embassaments de Susqueda i el Pasteral. Aquest fet en obliga a buscar rutes alternatives per a accedir a la cavitat que, en tot cas, compliquen i allarguen enormement l’itinerari a seguir. Tot seguit exposarem breument la ruta que nosaltres varem utilitzar..
Partint de la població de la Cellera de Ter, prendrem una pista que en cosa de 5 km ens deixa a una casa anomenada Plantadís. Ja a peu, hem de seguir per una antiga pista que després d’una bona caminada finalitza davant del roc de la bandera, anomenat així per existir un pal on hi havia una bandera i que constitueix un excel·lent mirador cap a la vall del Ter i la cua de l’embassament del Pasteral. Del costat del roc neix un corriol que va flanquejant la muntanya vers ponent i que haurem de seguir una bona estona. El corriol fa de bon seguir al principi, però més endavant es fa perdedor i caldrà estar atents. Sigui com sigui, en un punt concret, sense cap referència, haurem d’abandonar el corriol i anar muntanya avall sense camí. Es tracta de davallar un desnivell d’un centenar de metres per un terreny difícil, amb fort pendent, boscós i amb molt de pedra inestable. Al final de la baixada trobarem el que sembla un antic camí, ara molt perdut, que seguirem cap a la dreta fins arribar a la boca d’un túnel (cec) del canal Vell. La cova es troba just damunt del túnel, tot i que la vegetació no ens la deixa veure.
Història
Volem començar aquest apartat tot dient que la localització d’aquesta cavitat ens ha estat força difícil. Ens varen caldre cinc o sis sortides infructuoses abans d’aconseguir – per fi – arribar al nostre objectiu i fer la fitxa que ara podeu gaudir. Les poques dades de que disposàvem, moltes d’elles confoses o errònies, juntament amb el caràcter feréstec i aspre del terreny ens va exigir anar-hi una i altra vegada per a tornar a casa amb les mans buides. Però no varem desistir i, feliçment, hi varem arribar. Creiem que els paràgrafs que segueixen reflecteixen el motiu d’aquest desproporcionat esforç requerit.
Tot va començar quan va arribar a les nostres mans un treball mecanografiat de 8 pàgines amb el títol “Informe d’excavació. La balma Gran de Montglós”. N’eren autors els arqueòlegs A. Bosch, J. M. Rueda i J. M. Llorens. El treball va tenir entrada al Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat en data 20 de desembre de 1983. No entrarem en el detall dels resultats de les excavacions arqueològiques, efectuades a l’estiu de 1983, però varen ser més aviat pobres. Es varen trobar restes atribuïdes a l’Edat del Bronze juntament amb materials més moderns, com fragments de ceràmica i fins i tot una moneda del temps del rei Ferran VII.
Sigui com sigui, ens trobàvem davant d’una cavitat espeleològicament inèdita, per la qual cosa varem decidir anar a buscar-la. Per a localitzar-la, partíem de les dades facilitades a l’informe i, entre elles, donaven unes coordenades amb la longitud geogràfica referida al meridià de Madrid, cosa que demostrava que les varen obtenir del mapa militar escala 1:50.000, la única cartografia que llavors es trobava disponible de la zona.
Així, doncs, varem buscar aquest mapa. Es tracta del full 333, “Santa Coloma de Farnés”, publicat el 1951, anys abans de la construcció dels embassaments de Susqueda i el Pasteral. Per a la nostra sorpresa, al mapa figura retolat el topònim “Baumas de Monglós”, fet força curiós si tenim en compte que el mapa és molt parc en topònims i només en surten els més importants, a més a més de tenir unes corbes de nivells molt poc precises en les que, fins i tot, costa distingir el gran solc generat en el terreny pel sot de Montglòs.
Pel que fa a les coordenades facilitades pels arqueòlegs, entenem que hi va haver un error de transcripció, ja que el punt surt a uns quants quilòmetres a llevant de l’indret on caldria esperar que es trobés la cavitat. Així, doncs, sense disposar de coordenades (que en tot cas haguessin estat molt aproximades) només podíem refiar-nos de les altres dades de localització que figuren a l’informe. A saber:
- Es troba al vessant oriental de la serra de Vielles
- Es troba a la cota de 550 m sobre el nivell del mar
- Es troba en un torrent afluent del sot de Montglòs
Amb aquestes dades, acotem sobre el mapa el àrea on cal esperar que es trobi la cavitat i ens decidim a anar-hi cap allà a veure si tenim sort i la localitzem. Però hi ha un altre gran problema: els arqueòlegs varen accedir pel pont de la Casanova, que llavors era obert, però en trobar-se actualment tancat ens obliga a buscar rutes alternatives que complicaran i allargaran notablement la recerca.
Les primeres sortides infructuoses varen ser dedicades a trobar una ruta partint de la vall del Ter, però els grans rodejos, les distàncies i el terreny agrest no ens ho posava fàcil. Llavors ens varen plantejar arribar des de dalt, malgrat també les grans distàncies i desnivells. Però el resultat era el mateix, quan ens acostàvem a la zona acotada el terreny aspre, els camins perduts o inexistents i la frondositat de la vegetació ens impedien arribar-hi.
Estàvem ja a punt de llençar la tovallola quan, casualment, varem trobar la descripció d’un itinerari excursionista en el que s’esmentava un punt des del qual era possible observar la boca de la cavitat. Això ens va obrir els ull i ens varem adonar de que estàvem buscant la cova a un indret equivocat i calia replantejar l’estratègia. Varem constatar que:
- No es troba al vessant oriental de la serra de Vielles, sinó de la serra de l’Illa.
- No es troba a la cota 550, sinó a la cota 355
- No es troba al sot de Montglòs ni a cap afluent seu, sinó a un torrent secundari independent situat més a llevant.
De les dades facilitades per l’informe arqueològic només coincidia l’observació de que la cavitat es troba just damunt d’una boca de “mina”. Tota la resta ens va prestar a confusió.
Finalment, analitzant la situació de la cova, varem estudiar la ruta a seguir i hi varem arribar tot seguint l’itinerari més amunt descrit.
El canal d’en Fària o canal Vell
No deixa de sorprendre que aquest indret, actualment molt inaccessible, amb camins perduts i amb vegetació infranquejable, va ser objecte en altre temps d’una activitat industrial inusual i d’una obra de caràcter faraònic.
Per a posar-nos en context, en iniciar-se el segle XX Barcelona estava molt necessitada d’energia elèctrica per a poder cobrir la demanda d’una indústria en forta pujança. Així les coses, es va projectar una obra molt ambiciosa de caràcter hidroelèctric per tal d’obtenir energia de les aigües del riu Ter. A tal fi, calia construir un canal que agafés les aigües del riu a l’alçada del molí de Sau i portar-les cap el congost del Pasteral on, per diferència de cotes, es faria moure la turbina que generaria el corrent elèctric. Hem de tenir en compte que, en aquella època, encara faltaven gairebé 60 anys per a que es construïssin els embassament de Sau i Susqueda.
L’autor del projecte, any 1907, va ser l’enginyer i arquitecte Pere Garcia Fària, d’aquí el nom del canal. S’hi van destinar grans recursos i hi varen treballar 200 operaris. Per l’escabrositat del terreny calia excavar nombrosos túnels per tal de superar els esperons i carenes rocalloses. Alguns dels túnels es varen finalitzar, d’altres varen quedar cecs, a mig acabar. Sigui com sigui, l’obra es va abandonar donat l’inassolible cost econòmic derivat de les dificultats del terreny.
Com a resultat de tot això, ara trobem nombrosos túnels, alguns molt llargs, restes de camins en els que encara podem trobar vagonetes rovellades, com també un edifici de les oficines. Tot el conjunt ha estat envaït per la vegetació i resulta difícil transitar-hi o fins i tot arribar-hi. Un indret curiós, testimoni d’una activitat industrial que no va poder ser portada a bon port.
Descripció
La cova es troba just damunt de la boca d’un túnel que finalitza cec als 40 o 50 metres. De fet, la construcció del túnel va trencar bona part del talús que permet accedir a la cavitat. Aquesta és de configuració irregular, amb una boca gran que fa 6 m d’amplada per 12 d’alçada. El sostre es manté més o menys a nivell, però el terra és tot ell ascendent, especialment en el tram final, on ens cal grimpar si volem arribar a la part més alta. En general és molt rocallosa i només a la banda nord hi ha un sector amb sediment, que és on els arqueòlegs varen efectuar les excavacions. Malgrat la mida de la boca, queda molt tapada per la vegetació, que també trobem dins la cavitat donat que tota ella està ben il·luminada. Recorregut, 15 m.
Dades
Ferran Cardona – Josep Cuenca – F. Xavier Samarra
ESPELEO CLUB MUNTANYENC BARCELONÈS (ECMB) – GRUP D’ESPELEOLOGIA DE BADALONA (GEB)