ESCUAIN 1973. LA BUFONA C20. Diapositives d’en Miquel Mateu

(1971, La Bufona C20, primera exploració). T. Sánchez, J. Mension, F. Pañella, Canela, Alfambra, A. Serra. Fot. Miquel Mateu

Fa poques setmanes que vam rebre la grata sorpresa de que en Miquel Mateu ens va dur al Grup unes diapositives sobre les primeres exploracions a Escuain que fins ara han restat inèdites.

Miquel Mateu a la surgència Bibers d’o Campillon, (B1), Fot. R. Canela

En Miquel Mateu va ingresar al GEB durant les exploracions al Solencio de Bastaras a la Sierra de Guara, als anys final de la dècada dels 60. Així que va participar a les primeres exploracions al massís d’Escuain dels anys 1968 i 1969 quan es combinaven les exploracions al Solencio i a Escuain. (Fot. Mateu)

(1970, Escuain) Joan Pujol, Ferran Navarro, ?, R. Canela, Mª Rosa Vinyes, Miquel Muñoz, Manel Broch, Joan Martí, Miquel Mateu, Antón Sánchez Santamaría

L’any 1970 ja es va montar el primer campament d’estiu als plans superiors de la zona C. (Fot. Mateu)

(1971) Arribada al poble d’Escuain. (Fot. M. Mateu)

(1971) Josep Mension, Eduard Canales, Francesc Pañella, Diego Ferrer, Agustí Mulero, Manel Broch, Ferran Navarro, Antoni Serra, Anton Sánchez Santamaría, Jordi Corominas, Francesc Alfambra, Joan Guirao, Ramon Canela, Antonio Gómez i Tomás Sánchez.

En Mension, Diego Ferrer, Francesc Alfambra i Francesc Pañella, aleshores amb unes edats compreses entre els quinze i disset anys, foren els principals continuadors de les exploracions a Escuain.

(1971) Pujant al campament amb el pastor José del caserío de Bies del terme de Puertolas.

(1971) Fot. Canela

Aquest any el campament s’establí en les esplugues d’a Faixeta i o Fobon, amb l’objectiu principal de proseguir les exploracions al C9, però vet aquí que a algú se li va ocórrer d’anar a mirar la paret balmada del davant del campament. Quan va posar el cap al forat li va sortir el barret de palla volant! Acabava de descobrir La Bufona!

(1972) Jordi Corominas, Domènec Pañella, Ramon Canela, Francesc Pañella, Tomás Sánchez, Miquel Mateu, Antoni Serra, Pere Sanahuja, Josep Mension i Francesc Alfambra.

En aquesta campanya d’estiu es va pasar d’explorar al C9 i anar a La Bufona C20. Doncs, tot semblaven avantatges, La Bufona hi era al costat mateix del campament, no s’havien trobat meandres estrets, baixava molt més vertical…

En Canela donant de menjar a les cotxes fumades, en castellà: colirrojos tizones (Phoernicurus ochruros). Els altres habitants de la balma, els lirons, també es trobaven contents amb la nostra companyia, que encara que no foren gaire simpàtics amb nosaltres, doncs no ens deixaven ni veure’ls, a més ens rossegaven totes les coses que podien, tot s’ha de dir que, a la nit ens feien un concert de xiscles. Nosaltres també els obsequiaven amb una audició de Ràdio Andorra. Emisora Pirenaica de les Valls d’Andorra, que era l’única que podien sintonitzar amb la ràdio de transistors a piles.

(1972) Entrada a La Bufona (Fot. Mateu)

(1972) Fot. Mateu

(1972) F. Pañella, T.Sánchez, F. Alfambra, D. Pañella, A. Serra. Fot. R. Canela).

Podeu comprobar el tipus de material personal que s’utilitzava a l’època, doncs és el que podien adquirir al mercat. Així vam haver d’adaptar d’altres materials per poder assolir exploracions més llargues al tractar de poder superar les condicions de contacte amb l’aigua i el fred en general.

En Francesc Alfambra (1973) publica al Cavernas núm. 18, “Dos años de campañas en Escuain” que ha continuació reproduïm.

També podeu accedir a aquest article en format PDF

Escuain 1971-1973

(1973, Sortida de La Bufona C20) Josep Mension, Miquel Mateu, Francesc Miret, Francesc Pañella, Francesc Robledillo i Pere Sanahuja, falten a la foto Francesc Alfambra i Diego Ferrer que havien sortit abans. (Fot. Tomás Sánchez)

A continuació afegim les diapositives inèdites fetes per en Miquel Mateu.

Aquí, podem observar en Tomás Sánchez amb una prenda de vestir, que ens pot recordar a un bodi, doncs va tancat a l’entrecuixa, però amb una finalitat pràctica molt diferent, doncs es tracta d’un protector de l’esquena pel ràpel! La banda negra de l’espatlla és el reforç, assentat amb reblons, per a on ha de passar la fricció de la corda. La peça inferior, tancada amb velcro, serveix per a que el bodi no se li pugi amunt. L’eina que du alçada a la mà dreta, ara no me’n recordo per a que la feia servir.

Doncs si, a l’època feiem servir el ràpel sistema Comici.

Com que ja portaven els vestits d’esquí nàutic Turbo, haviem de protegir el vestit i cadascun procurava trobar una solució personalitzada per a aquest problema. Veien a en Tomás amb el bodi i a en Pañella amb una jaqueta també reforçada a l’esquena. Les figures blaves que apareixen a la dreta de la imatge, us podem assegurar que, no són paridòlies.

Tornem a veure a tots dos anant-se passant els petates de lona, amb els cinturons de pit d’escalada, que els dèiem baudrier, reconvertits a cinturons de cintura, i un Jumar! El Jumar el feren servir generalment per asegurar al que pujaba per l’escala, recuperació dels petates i autoassegurança.

En Mension amb un altre sistema de protecció de ràpel, una banda de tela d’amiant. En aquells temps ningú deia que l’amiant fos dolent per la salut.

Ja podeu comprovar com va acabar el bodi d’en Tomás.

Uns mesos abans al Sumidero del Gurrundué B2, en setmana santa, havien fet el primer campament subterrani a Escuain. El campament, d’una nit, es va fer amb sacs de dormir i alguna hamaca, el campament estaba situat a prop de la sortida. Però en aquest del C20 s’havia previst d’estar més dies i es va optar per instal·lar tendes de campanya tipus canadenca.

En Tomás amb un somriure de felicitat! S’havia tret la roba mullada i freda i s’havia ficat en un sac sec. A l’endemà tot estaba mullat i fred! No havien comptat amb la saturació ambiental. Així que tots els dies següents els van passar amb tota la roba mullada i/o humida!

Com que el Mension anava d’equip amb el Miquel Mateu, doncs ells eren els que anaven fen les fotos i la topografia, és per aquest motiu que en Mension ha sortit tant retratat, i els altres tres de l’equip que anaven per davant no s’arriben a veure per qüestions fotogràfiques tècniques, al mateix que els dos que s’esperaven a aquests cinc.

Encara que la nostra pretensió fora la de fer una topo, de fet el que va sortir va ser un croquis! Doncs, ens va faltar un element indispensable, el clinòmetre! I ja posats a dir, amb la brúixola tampoc van estar de sort, ja que li va agafar una tremolor a la seva punta magnètica que no s’aturava mai, així que la brúixola va reaccionar igual que les persones espeleològiques d’aquells temps davant de les condicions atmosfèriques i climàtiques adverses.

Pocs anys després els companys de la SIE del CE Àliga aixecaren una topografia com cal.

Aquesta exploració fou la de més durada, ininterrompuda, realitzada fins a aquella data al massís.

Va ser l’última exploració que es van utilitzar els petates de l’exercit…

També va ser l’última campanya d’en Miquel Mateu que després de més de 43 anys ens va portar al grup aquestes diapositives.

L’any que ve en farà cinquanta que començaren i continuen regularment les exploracions al massís. Una bona part d’aquest període coincidí amb la màxima extensió i diversificació dels espeleòlegs exploradors catalans en molts dels principals massissos i sistemes calcaris peninsulars.

Dit així, 50 anys poden semblar molts per realitzar l’exploració a un sistema subterrani, però al de la Pedra Sant Martí que és el de més desenvolupament del Pirineo (83.649 m.) ja han passat dels 65 anys. A Escuain fins aleshores se han topografiat 35.711 m.

Les extremes dificultats d’aquest tipus de cavitats que abans les qualificaven com d’espeleologia alpina, jo crec que tenen molt merescut que li diguem, d’espeleologia pirinenca, fan que a més de que els exploradors dominen les tècniques, a més, generalment, han d’intervenir els de les dues especialitats més arriscades i difícils de l’espeleologia, els espeleobussejadors i els espeleoescaladors.